11 M - Per: Josep Blanch i Soler
L’arquitectura social que entre tots hem anat creant al llarg dels últims anys, s’ha vist sacsejada per l’aparició de l’anomena’t moviment del 11 M o revolta dels indignats.
Lo veritablement estrany però, no es tant la revolta en si, sinó que un país amb un atur juvenil de mes del 42%, que suporta un atur estructural del quasi el 20 % de la població activa, això no hagués succeït abans.
Moltes actituds i decisions dels dirigents dels país, tant en la seva vesant política, com sindical o econòmica, estan obertament qüestionades per els integrants de la revolta, sovint amb un suport social que va mes enllà dels participants en les manifestacions. I es que el primer que es fa notar i queda al descobert, es el baix nivell de l’anomenada classe política. I que consti que ho dic lluny de qualsevol dogmatisme assembleari, al contrari, trenco una llança a favor de la política. Només la política ens traurà del pou i ens farà superar la situació actual. Sense la política que ens queda?, el mercat i prou?
Però els nostres politics, com actitud general, s’han guanyat a pols la desafecció que pateixen i que es manifesta cada vegada mes, en els diferents processos electorals, on junt amb l’abstenció, puja notablement el vot en blanc, i això que la llei electoral actual a l’hora del escrutini, no els contabilitza.
Als nostres politics els costa molt posar-se d’acord amb qüestions que afecten al país. Sovint predominen mes les estratègies de partit en front de les qüestions col·lectives, com si els partits fossin una finalitat en si mateixos i no uns instruments de participació política. Però quan la revolta dels indignats ha qüestionat l’actual representació política, aquests si que s’han posat ràpidament d’acord, independentment del color polític, en defensar les actuals estructures de representació, establint una difosa línea entre càrrecs i privilegis.
Sovint sembla que vivim en l’escenari que dibuixava el controvertit escriptor japonès, Fukuyama, a finals dels anys vuitanta, on la caiguda de les ideologies era un fet. Ara ja no ens governen els conservadors, els lliberals, o els progressistes, ho fan “els millors”, i això li dona al govern un caràcter mes tècnic i de gestors. I si Fukuyama tingues raó?
El patrimoni social que representa l’actitud de la no violència (àmpliament majoritària) dels integrants en el moviment del 11M, fa bona aquella afirmació que diu: “En una revolta no necessariament han de rodar caps, o córrer la sang”. Gandhi, Luther King o Jesús de Nazaret, ja ho van explicar. I quan uns grups gens representatius, pretenen “rebentar” l’actitud de la majoria, aquesta, no pot esser qüestionada per actuacions com les del Departament d’Interior de la Generalitat, que es passa, o no arriba.
Els politics farien be d’escoltar les propostes que es debaten en les diferents assemblees o fòrums dels indignats. Farien be de no tancar-se dintre la seva pròpia estructura i, obrir-se a la societat. Farien be en incorporar les noves corrents socials, que ja no tenen els referents de la transició, ni el consens constitucional de la generació que els precedeix.
Si les caixes d’estalvis han estat intervingudes de facto, fent-les-hi un vestit a mida a fi que se’n puguin sortir (tot i això, per a Caixa de Girona no ha estat possible), perquè no se “intervenen” aquelles economies domestiques que no poden pagar la hipoteca (recordar les xifres de l’atur), i se’ls faci també un “vestit a mida”, perquè se’n puguin sortir i evitar el drama del desnonament?
Amb actituds de la nostre classe política, modificant de la llei electoral i la llei general hipotecaria, racionalitzant la representació política, i prenent mesures que afectessin a la economia real de les famílies, sens dubta aixecarien el sostre de confiança en les institucions del país, que bona falta ens fa, i que a la fi es l’actiu mes important que tenim, doncs aquestes, les hem heretat i de ben segur ens sobreviuran.
